El Paralelo explicado por Lluís Permanyer (III)

Lecciones a extraer: la profesión de historiador y su deber cívico

C: Ara expliqui’m sobre la seva professió. Al llibre Cites i testimonis  sobre Barcelona porta a terme una enorme tasca d’investigació i documentació. Quines són les cites que l’han impactat més?

L: Les de gent important de la història. Trobar, per exemple, que el novel·lista Gustave Flauvert o Balzac hagin fet una cita sobre Barcelona, o Sartre, o Einstein. És llavors quan et fa il·lusió, o quan Lluís XIV parla de Barcelona, o Voltaire... El que fa gràcia, evidentment, és la importància de qui ho diu, i a continuació què diu. Prefereixo triar abans la crítica que l’elogi i que sigui de fora de La Rambla, perquè sinó seria una monografia.

C: Importa ‘Què diuen’, m’agrada. Quina visió global s’enduen de Barcelona aquests testimonis?

L: Una cosa que m’ha cridat molt l’atenció és que des del segle XIV aproximadament, la gent comença a fer grans elogis de Barcelona, i en general tothom diu que és una ciutat europea i gens espanyola, perquè era la gran ciutat medieval, la capital de l’Imperi mediterrani. És clar, era una ciutat en aquella època tan important com Venècia o Gènova. I això es nota quan la visites, com els hi explico als estrangers: per exemple, Les Drassanes és l’edifici gòtic més gran d’Europa (que es conserva), quan tu veus l’Ajuntament i la Generalitat, quan veus Sta. Maria del Mar, quan veus el Monestir de Pedralbes, quan vas a Llotja.... tens una idea de com era la ciutat gòtica, i clar, causa una certa impressió, perquè pensa que París eren gairebé pobles llavors. I aquesta és una ciutat important, per això els viatgers, quan venien cap aquí i visitaven això es quedaven bastant enlluernats.

C: Creu que cridava més l’atenció la component arquitectònica i cultural de la ciutat, en contrast amb d’altres centres històricament polítics?

L: Certament, una altra cosa important és la capitalitat. Per exemple, en Hugh Thomas va fer un llibre semblant quan la reina d’Anglaterra va anar per primera vegada a Madrid, sobre els viatgers a Madrid. Allà te’n adones que són viatgers aristòcrates i diplomàtics, perquè és una capital (hi ha un tipus de feines pròpies que ja t’obliguen a anar-hi, i a escriure cartes a ambaixadors, etc). En canvi, el que escriu sobre Barcelona ho fa perquè té ganes i il·lusió de fer-ho, i crec que això té més mèrit que sobre Londres o París.

C: Per acabar, hem parlat de l’ambient del Paral·lel als anys vint marcat per l’oci, a la Guerra civil i immediata postguerra per la censura política, i des de mirades de testimonis internacionals. Quina és la visió que té de la ciutat l’historiador?

L: M’agrada que és una ciutat que no te la pots acabar. Mira, jo estic des de l’any vuitanta-vuit que m’he començat a mirar Barcelona i m’ho passo encara molt bé. El més divertit de la feina que jo faig no és el moment d’escriure l’article, sinó quan busco la informació per escriure l’article, és aleshores quan et trobes sorpreses. Quan busco i trobo cites sobre Barcelona, em sento com el caçador que va amb l’escopeta preparat per a veure què trobarà però no sap què trobarà, i potser en un moment donat surt de darrere d’un arbre un conill. Doncs això és igual, estàs un dia fullejant un llibre i de cop i volta t’ho trobes, i aquesta és la satisfacció. Al moment d’escriure-ho després no tens sorpreses, els que tenen sorpreses són els creadors: poetes, novel·listes, perquè al moment d’escriure és quan trobes una imatge que tu no t’esperes que en aquell moment et surt, i aquestes sorpreses són les gratificants en aquest tipus de creadors literaris. Però els que ens dediquem a l’assaig o a l’assumpte històric, la sorpresa és al moment de buscar la informació. Hi ha vegades que busques coses que saps que han passat, però hi ha vegades que busques coses que no saps si han passat, i aquí està la gràcia. Per exemple, Palau i Fabre, em va explicar que ningú sabia amb exactitud quan s’havia produït la primera exposició de Picasso, i llavors uns deien 1900, uns altres 1906 i fins i tot uns altres 1910.  Llavors ell va decidir un dia anar a la biblioteca i començar a fullejar vanguàrdies i va fer una primera passada i no ho va trobar. I ho va trobar en una segona passada. T’has de situar en la mentalitat de l’època: tu quan fulleges un diari ara, les coses importants, veus, passen aquí dalt -(Assenyalant la capçalera d’un diari)- Bé, doncs l’exposició de Picasso començava aquí a baix de tot, aquí hi havia el títol, i posava “Exposición Picazzo”, amb dues zetes. Quatre ratlles i continuava a la columna d’aquí dalt. És clar, jo comprenc que la gran alegria és aquesta, ara, després quan ho escrius i dius “La primera exposició de Picasso va ser el 28 de febrer de 1900 als Quatre Gats”... el moment aquell d’escriure-ho no et dóna tant plaer.

C: La passió que té pel seu ofici sembla meravellar-lo tant com Barcelona. Destacaria algun aspecte negatiu de la ciutat?

L: El negatiu? Moltes desgràcies que passen per la ciutat que veig jo, perquè sempre intento anar a peu. Veig la poca cura que és té, el fet de no tenir la ciutat com cal. Avises, i dius, mira, que ha passat això, i veus que no ho netegen o no ho arreglen. Sí, els actes d’incivisme i no tenir la ciutat com cal. Jo crec que haurien d’estar una mica més atents, perquè viatjant te n’adones que és una ciutat bruta, bruta de les parets, bruta del terra... és una llàstima. Però bé, no podem tenir-ho tot.

Permanyer vive ilusionado su profesión. Nacido en una época de cambios como era 1939, sigue al pie de la letra un sentido propio de deber cívico como historiador ante su polis. Antes de empezar la entrevista, me enseña su curioso sistema de sistematización de información mediante fichas y archivos, donde relaciona citas de libros, recortes y demás puntos donde ‘cazar su información’. Pasión define su manera de tratar la información, de concebir sus reportajes y escritos como ‘pequeños descubrimientos’ que el ciudadano, como tal, debe conocer. Él, a su manera, realiza el deber cívico del ciudadano descubriendo hasta el último rincón recóndito de la ciudad, cazando su historia.

El Paralelo explicado por Lluís Permanyer (II)

Guerra civil y posguerra: la moralización de la polis.

Con la Guerra Civil española (1936-9) y la consiguiente posguerra, lo que hasta entonces había sido el centro de ocio de la ciudad, el Paseo de Gracia popular que Permanyer citaba, choca de golpe con la cruda realidad. La despolitización buscada por el régimen franquista contrasta con su voluntad de moralizar hasta el último aspecto de lo que hasta entonces había sido el salón de juegos de Barcelona. Permanyer nos sigue narrando, divertido y nostálgico, como pese a las circunstancias políticas la imaginación e inventiva de los teatros y café-concert permitió la superación del régimen existente, aún sin la posibilidad de regresar a aquellos alegres años veinte.

C: Acabats els 'alegres anys vint', es produí una ruptura política i social com fou la polarització entre esquerres i drets fins al punt d'arribar a les portes d'una Guerra Civil. Hi havia un clima d'inseguretat palpable, aleshores, a Barcelona? Afectà al Paral·lel?

L: Com anècdota, fins aleshores Nou de la Rambla era un carrer que no tancava mai, i quan va esclatar la Guerra, en començar els trets, molts establiments van adonar-se que no podien ni abaixar les portes. No en tenien perquè fins el moment  no havien tancat mai.  Tot i així, als artistes els afectà de manera desigual, segons la seva pròpia manera de ser. El Decret de col·lectivització de caixes va comportar l'expropiació de tot el que hi havia als bancs per a fer l’esforç de guerra. Hi ha gent que són més estalviadors que altres. Per exemple, la Bella Dorita és una dona que es deixà estimar per la gent milionària que anava a veure-li l’espectacle. I un li regalava un anell, un altre li regalava un collaret, un altre una torre a Sant Gervasi. No totes ho guardaven en els bancs, no et pensis.

C: I llavors, amb la instauració del Règim franquista, com va afectar la normativa a l’ambient del Paral·lel?

L: Durant la Segona República i fins i tot abans hi havia un règim d’una gran llibertat, fins i tot els espectacles eren més agosarats i més lliures que a París o Berlín. Aquí per exemple al Paral·lel es practicava el nu integral, cosa que ni a París ni a Berlín era permès. Però, ja hi va haver un parèntesi previ, la dictadura de Primo de Rivera, que va introduir la censura. Ja en aquella època es va començar a viure l’ambient del que després seria el franquisme molt més exagerat. La censura de l’època de Primo de Rivera podríem dir era bàsicament civil, però en l’època del franquisme la censura es converteix en eclesiàstica.

C: A què es refereix concretament amb el terme d’eclesiàstica? Aplicant una moralina cristiana?

L: Bàsicament, a l’Església li deixen el control d’aquests espectacles i també dels llibres. Segons m'han explicat algunes de les actrius del Molino, s'havia de presentar una fotografia amb la que es veiés el vestit, decidint si era adequat o no. I un dia, al cap de quatre o cinc dies d’haver estrenat, es presentaven per veure si el que havien aprovat lligava. Això d'una banda. Però les que, com la Bella Dorita, cantaven, també havien de prestar la lletra, que havia d'esser aprovada per la censura. Com el que  agradava però, era que hi hagués una mica de malícia i de picant, si es sabia que aquell dia no hi havia vigilància doncs deien alguna cosa més de la lletra. A més a més, durant el franquisme, per utilitzar el català a l’escenari els imposaven fortes multes. Per exemple, hi havia moltes actrius que apart de cantar, que podien cantar en castellà, buscaven el diàleg amb el públic, i llavors deia “tu calla!” en català, i això els hi causava una denúncia “Por haberse dirigido al público en catalán...”.

C: I en quant al propi espectacle?

L: Aquí venen les anècdotes més divertides. Cadascuna tenia la seva manera de saber dir les coses, jugant amb dobles sentits. I ara et diré una cosa que feia la Bella Dorita, cantava: “Me gusta la Mer / la Merle Oberon”. Això escrit no té malícia, però si tu dius això: “Me gusta la Mer” i els d’abaix “Lamer què?” . Doncs aquest és el joc que s’establia sobretot no tant en els teatres grans com en els teatres petits de cafè-concert, perquè el teatre petit fa que hi hagi aquest diàleg entre la platea o les taules i l’escenari, perquè és petit. En canvi, vas al Teatre Victòria o a un cine del S. XX i no hi ha possibilitat. Queda en família.

C: Podríem dir que és aquest l’èxit del model de teatres petits, en detriment d’altres més grans?

L: Precisament. Crec que el gran èxit del Molino és aquest, que és un espai petit en què els de baix senten una relació íntima amb els de dalt, i els de dalt al revés.   Ho he escrit al llibre El Molino, Un Siglo De Historia, i la meva teoria és que a diferència de l’Arnau per exemple, que també era cafè-concert, l’Arnau era més gran i quedava esbravat, i la relació no era tan potent com en El Molino, perquè El Molino era com una depressió, una petita vall que contribuïa al major caliu, donada la proximitat entre públic i escenari.

El Paralelo explicado por Lluís Permanyer (I)

La Barcelona Canalla de los años veinte: una visión ociosa de la polis.

El domicilio de Lluís Permanyer, situado en plena Calle Caspe y en medio del bullicio de Barcelona, es tan enigmático y particular como en sí lo son el personaje mismo y su singular moustache; un piso ataviado con artefactos tan variados como curiosos uno pueda imaginar. Su estudio, cuatro paredes donde más de mil ochocientos libros, como hiedras, escalan hasta tocar el techo, deviene un punto de inflexión que nos hace recordar que las nuevas tecnologías son cosa de hace pocos años. Sistemático, con un archivo de recopilación exhaustivo hecho a mano, nos recibe con una sonrisa, dispuesto a explicarnos sobre la polis ociosa que en los años veinte era Barcelona.

C: Per començar, vostè és un historiador emblemàtic de Barcelona. Quines són les raons, quins són els motius que fan que s’interessi per un lloc com el Paral·lel ?

L: El Paral·lel va ser un eix molt important a la història de Barcelona, sobretot des del punt de vista dels espectacles, perquè allà va haver-hi la màxima concentració des de començaments del segle XX fins pràcticament els anys setanta. I és un lloc viu i hi han desfilat artistes molt importants, espanyols i també estrangers (per exemple, el Maurice Chevalier, la Josephine Baker...). També, els meus pares m’hi portaven de petit a veure espectacles. Suposo que és un cúmul d’atracció.

C: Un món bohemi però alhora certament canalla. Tot espectacle necessita un públic, quin perfil social i polític trobem al Paral·lel dels anys vint?

L: Hi havia una sèrie de cafès que feien que s’alternés la burgesia que anava a veure aquests espectacles amb els habitants del Poble Sec i el Barri Xino. Feia que hi hagués una barreja del món de la bohèmia i també el de la delinqüència junt amb l’alta burgesia que anava allà a veure els espectacles i feia que fos un lloc semblant a La Rambla, de  molta barreja i caliu. Políticament [el públic] era homogeni, per exemple, allà al Paral·lel hi havia un bar molt famós on s’hi reunien tots els anarquistes, que es deia curiosament “Bar La Tranquilidad”.

Tot i així, al començament -em sembla que el primer teatre és del 1892-, eren gent obrera i menestral, precisament pel barri on estava. Però a mida que els empresaris van veure que hi havia negoci, es va millora fins al punt que al final dels anys dels vint ja hi feien revistes de primera categoria (que és quan ve el Maurice Chevalier) i aleshores és el públic de la burgesia que està a l’Eixample que va a veure aquests espectacles. Per exemple, l'any 1946 es va rebre un grup de refugiats austríacs que van crear la companyia “Els vienesos”, i el poeta Sagarra i en Rusiñol hi van estrenar nombroses obres. O sigui que finalment va esdevenir una gran plataforma del millor que es feia en teatre i revista.

L'afluència de tant el Paral·lel amb la Rambla era tal que es va decidir unir-lo en recte, i el carrer Nou de la Rambla es va convertir en l’eix per a vianants primordial.

C: Ens trobem per tant amb una espècie de Passeig de Gràcia però de la gent popular. Aleshores, d’aquest eix des de Les Rambles fins el Paral·lel creuant amb Nou de La Rambla, vostè quins nuclis d’espectacles o de cafès-concerts, creu que eren els més destacables?

L: L'inici fou anecdòtic. El Paral·lel el va urbanitzar I. Cerdà, fent-lo de seixanta metres d’alçada. Els propietaris però van queixar-se de que els expropiaven massa terreny, de manera que van posar un plet a l’Ajuntament que no prosperava, llavors ningú construïa. En aquells solars van passar a instal·lar-se barracons de fusta que a finals del segle XIX, 1890 aproximadament, instal·laren cafès i petits teatrets. I de mica en mica allò va tenir èxit i es va anar creant aquest nucli d’espectacles. I a més els cafès...! Hi havia el cafè més gran de tot Barcelona, la terrassa, el cafè més gran de tota Barcelona, que era el Cafè Espanyol. I era llarguíssima!

 C: Per tant, definiríem el Paral·lel com una bombolla d’oci dins la ciutat. Tot i la bombolla, a l'exterior passaven coses. Com van afectar la Primera Guerra Mundial i la neutralitat espanyola?

L: Va ser el més important, perquè al haver-hi la neutralitat durant la Primera Guerra Mundial, la gent guanyava diners a cabassos en vint-i-quatre hores. La manera de gastar-se’ls era grans sopars, grans dinars, grans juergas... jugar, hi havia joc sobretot, ruleta; i també cocaïna,“la Diosa Blanca”. Fins i tot un famós periodista de l’època, deia que en el Paral·lel s’hauria de posar una làpida que digués “El Paral·lel agraït a la Gran Guerra”.

C: Més enllà del joc, l'espectacle i les drogues, és de suposar que la prostitució no va trigar a aflorar en aquest ambient.

L: Era lògic donat que era una zona menestral i obrera. En aquella zona del Barri Xino  era on hi havia més concentració de prostíbuls  barats: el Carrer de les Tàpies, el Carrer d’Avantguardia, el Carrer del Cid... hi havia uns locals molt estripats i molt famosos com La Criolla i Cal Sagristà. La Criolla era famosa a tot el món, perquè els estrangers que venien aquí el que veien a La Criolla no ho havien vist mai. I el famós actor de cinema nord-americà, Douglas Fairbanks se'n feia creus: “Meravellós! No he vist mai en la vida una cosa semblant! Ni a Shangai, ni a Porçait! Enlloc!”.